1926. El Tom i la Isabel Sherbourne, una jove parella que no ha pogut tenir fills, són els encarregats del far d?una remota illa d?Austràlia. Duen una vida tranquil·la, completament aïllats de la resta del món, fins que un matí de primavera apareix a la platja una barca amb dos cossos: una nena i un home mort.
La decisió de la Isabel de quedar-se la criatura i fer-la passar per seva obliga el Tom a silenciar un naufragi davant les autoritats, i aviat obre una fissura en la seva relació. Una fissura que es tensarà fins al límit dos anys després, quan tornin al continent i ja no puguin obviar que hi ha altres persones al món ?i que una d?elles fa temps que busca la criatura.
Amb una prosa excel·lent, increïblement visual i efectiva, i amb uns temes universals com la maternitat, la felicitat, la culpa o el perdó, El far entre oceans no decebrà cap lector: pura evasió.

En un petit poble del sud d'Anglaterra, la senyora Tavistock evoca amb nostàlgia un episodi tràgic del passat. Llegeix les cartes del promès de la seva tia Madeleine, en Frank, un jove estudiant de medicina, membre de les Brigades Internacionals, desaparegut al front d'Aragó la primavera del 1938.
Al mateix temps, a Barcelona, l?Alfred veu alterada la seva vida raonablement feliç a causa del suïcidi del pare, un vell amargat i solitari amb qui no es parlava des de feia anys. La troballa d?uns papers amagats a la casa familiar i un seguit de fenòmens insòlits l?impulsen a investigar les obscures llavors del silenci que durant anys ha ofegat el dia a dia de la seva família.
A partir de dues històries que transcorren entre els anys anteriors a l?esclat de la Guerra Civil i l?hivern del 2002, Les llavors del silenci es desplaça en un recorregut gairebé detectivesc pel passat i el present de dues famílies marcades per la guerra i reflexiona sobre la identitat, la culpa i el sentit íntim de tot allò que anem deixant enrere

Amb el pseudònim de Lou Delvig, l'any 2001, Delphine de Vigan, autora de Res no s?oposa a la nit, publicava Els dies sense fam, una primera novel·la autobiogràfica inspirada en la malaltia que va patir durant l'adolescència: l?anorèxia.
La Laura té dinou anys i és anorèxica. Hospitalitzada al darrer estadi de la malaltia, necessita tres mesos de tancament absolut per donar vida a un cos que ha renunciat a viure. Tres mesos per vèncer la malaltia que la corrou gràcies a la trobada amb l?únic metge capaç d?entendre el seu patiment. Tres mesos per intentar esbrinar els motius que l?han portat fins a aquest punt, enterrats en el més profund d?una infantesa en la qual mai no va poder plorar.
Si a Res no s?oposa a la nit, Delphine de Vigan resseguia els passos de la bogeria materna que va marcar la seva infantesa, a Els dies sense fam se?n fa ressò i, en una mena d?exorcisme contra la malaltia, a partir de la seva pròpia història, tot i que transformant-la i reinventant-la, ens ofereix algunes claus de la seva experiència més personal i dolorosa.

Què pot aprendre Catalunya del fet que, malgrat l?abast internacional de la bombolla immobiliària, només Espanya i Irlanda patissin una follia constructora que n?ha disparat les xifres d?atur? Per què les Balears, la comunitat que ha creat més llocs de treball, és també la que ha creat més aturats? Per què el País Basc, que ha generat poca ocupació, té menys atur ara que fa vint anys?
En aquest assaig lúcid i entenedor, Miquel Puig desmunta els tòpics sobre la crisi: la cobdícia dels banquers, la crisi financera, la bombolla immobiliària i la regulació laboral no són els culpables dels actuals índexs insostenibles d?atur.
A partir de l?anàlisi de les trajectòries dels diferents països de l?Europa occidental i de les diverses comunitats autònomes, La sortida del laberint mostra que hi ha dos models de societat: les que creen els llocs de treball que necessiten i les que creen molts llocs de treball però, paradoxalment, tenen cada cop més atur. Malauradament, Catalunya està esdevenint una de les segones. Miquel Puig explica per què i què hem de fer per corregir-ho.
La crisi actual no és econòmica sinó política, i el que ens cal no són benintencionades actituds business friendly, combatre el fracàs escolar o apostes per la ?societat del coneixement?, sinó deixar de fer el que hem fet des de la Transició: gestionar el país sense saber on anem.